dilluns, 8 d’abril de 2013

Enric H. March


Dilluns, 1 d'abril de 2013. Amb un gest de coqueteria que entenc, l'Enric es treu les ulleres abans de començar la gravació. La darrera vegada que ens vam veure estudiàvem Cou en un institut de Barcelona i teníem gairebé tota la vida al davant. El núvol del migdia esquitxa unes gotes disperses damunt del parc de la Ciutadella.
Després, a casa, em miro els minuts de video i hi descobreixo el verd de la vegetació i el vol dels mixons. A partir d'ara hauré de fer les entrevistes als parcs.

Trenta anys després del Cou, l'Enric és un home que passeja pels racons on les ombres de Barcelona oculten la ciutat i ens els explica. També se'n pot dir historiador. Una part del seu treball es pot seguir al blog http://enarchenhologos.blogspot.com.es/.

Ens acomiadem a la plaça d'Urquinaona i jo continuo fins a l'estació de trens que hi ha a la plaça de Catalunya. Pel camí em trobo una banda de músics de carrer que duen un piano amb rodes. M'hi aturo i intueixo que aquest New Orleans Old Style li agradaria. La història és una divinitat clàssica que bufa damunt dels nostres caps.


42 comentaris:

  1. Molt interessant!!! Aquest blog farà història!

    ResponElimina
  2. Crec que la fórmula funciona. Resulta molt interessant veure com hi ha coincidències i disparitats en les respostes a les entrevistes. Júlia, no sé si farà història però em sembla que serà un retrat global imprescindible.

    Quina energia positiva dóna aquest "New Orleans mini band"!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És el que li he dit al Lluís, Eulàlia. Difícilment hauria pogut trobar res millor. I més tenint en compte que tot forma part del mateix rodatge. Algú podria dir: el destí! No; el Lluís, que ha sabut lligar perfectament un guió que s'ha anat construir fins que ha penjat el vídeo al bloc.

      Elimina
  3. Molt bò aquest espai d'entrevistes. Em penso que jo, ja m'hi he engantxat.
    Felicitats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, jo ja friso amb les respostes que donarà la maleta en el seu dia!

      Elimina
    2. Home Enric, no li vulguis tant mal a aquest bloc! ;-)

      Elimina
  4. Me ha gustado cuando ha dicho, (o mejor dicho, he creído entender que ha dicho) lo de la cultura participativa, nos hemos vuelto cómodos y así lo estamos pagando.
    (Evoluciono favorablemente)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Por cierto no se parece en nada a la foto del nick, o por lo menos a mi no me lo parece... (jejejeje)

      Elimina
    2. Sí, Temujin, eso es lo que digo, que nos hemos vuelto cómodos, que creíamos que ya estaba todo hecho. Pero no hay nada esta vida que dure si no estamos permanentemente encima.

      La foto del nick... pues nada. Si hubiera puesto la de la Agente 99 habría colado menos :)

      Elimina
  5. Ostres, el col.legi Pere Vila! El recordo com un viver de polls.
    Interessant entrevista. M´encanta "Galeria d´imatges" de l´Enric. Records a tots dos. Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, els redords són per a mi i el Pere Vila? :D

      Elimina
    2. Miquel, en aquests moments jo diria que el 90% de les escoles de Catalunya són un viver de polls, o sigui que ja ho veus, hi ha coses que no canvien amb el temps. Aquest comentari no conté cap ironia, és una constatació empírica.

      Elimina
  6. Sr Bosch ( a partir d´ara li haurem de dir sr. Bosch ), heu ha aconseguit. Ens ha acabat d´enganxar .
    I l´Enric demostra una clarevidència quotidiana tanreal que reconesc amb moltes latres persones socialment compromeses.
    vaig a guaitar al seu bloc .
    I , per favor , la petita banda de blues ....m´has emocionat .

    p-d estic amb tu ( amb vostè,) per lo de gravar a exteriors tan polits.

    ResponElimina
  7. m'alegra trobar aquí l'enric, tan tranquil i amb les portes obertes a les teues preguntes.

    la primera resposta: "satisfet... de tot i de res". me sembla que en això coincidim, encara que no ho hagués sabut dir tan clarament i tan concís.

    m'ha sorprès l'aparició dos o tres vegades de la idea del fracàs... en relació a la família i a la societat. quan li preguntes per la família i diu que li sembla una obvietat que fracassar amb la família és un fracàs personal, no em sembla que ho digue per ell, me fa la impressió que és una valoració general que fa, però sense referir-se a ell en concret, o com a mínim no a la seua situació familiar actual.

    però m'ha fet pensar... què entenem per un fracàs familiar (i personal)? jo, per exemple, diria que probablement he fracassat en les meues relacions de parella, i em trobo amb una família que socialment potser no és la "ideal", però en canvi no ho visc com un fracàs. potser el fracàs és més un concepte abstracte que depèn més de com vivim les situacions que de com són "objectivament".

    en relació a això del fracàs, també em fa gràcia quan mentre diu de la societat que "no funcionem", apareixen un home i una xiqueta passejant amb un patinet, fins la barana que dóna a l'estany, i un home sol que també s'acosta a la barana i contempla el paisatge. no sé com explicar-ho... però d'alguna manera poder veure estes persones darrera seu, mentre els moixons volen ara en una direcció i ara en una altra, m'agrada i m'ha transmès una sensació agradable, malgrat lo paisatge general que descriu, certament poc esperançador, però...

    trobo que vos hi assembleu una mica... sobre tot amb el riure :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. I a mi m'alegra trobar-te aquí, iruna.

      Quan parlo de fracàs familiar com a fracàs personal no em refereixo a mi, sinó com a concepte general, com dius tu. No m'estendré en les explicacions perquè els termes "família" i "fracàs" són subjectius si no els posem en context. El teu cas no en té res de fracàs; qualsevol que et conegui ho sap. No hi ha família ideal, I la família no és només la parella; la família és el nostre entorn més proper, que tenim entre les mans i que hem de gestionar emocionalment i vitalment. M'atreviria a dir que són part de la nostra família coses tan etèries com els nostres fantasmes, l'amor de joventut, els amors platònics, els morts i els vius, els amics, els camarades, els desitjos (fins i tot els més perversos)... Tot el que ens proporciona una emoció que cal gestionar i que ens acompanya. Què és el fracàs? No saber conviure amb tot això.

      Pel que fa al paisatges poc esperançador que descric, també és un paisatge conceptual abstracta. Quan baixem al detall, veiem persones i molts esforços individuals. I l'art, que salva.

      Elimina
  8. aquests Humanoides no tenen pèrdua!
    he agraït les seqüències en primer pla del rostre i les mans..i també les imatges sense veu...
    no m'ha sorprès el contingut que ha expressat l'Enric, és curiós però el poc que en sé des del seu blog ha estat suficient com per preveure'n el discurs, un discurs que comparteixo.. com comparteixo la idea de fracàs de la Iruna.
    la veu i el somriure ampli és potser el que facilita veure'l d'una altra manera..
    potser també estarien bé primers plans més llargs i en silenci, però això ja són gustos personals..
    doncs res Lluís, felicitats! i a veure quan algú et fa Humanoide!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lolita, és un plaer poder compartir gustos i pensaments.

      Elimina
  9. Lluís, quin vídeo més xulo t'ha quedat! Fins i tot malgrat el paio que entrevistaves. M'agradat molt que hagis conservat els comentaris fora de càmera. La introducció de l'Arc de Triomf en blanc i negre, amb el color de plom del cel i la pluja és un encert. I el final sèpia amb aquesta New Orleans Old Style és un regal: el "old jazz" és una de les bandes sonores de la meva vida. Llàstima no haver estat un personatge de Crumb.

    Aquest "Humanoides" acabarà sent un referent a la xarxa; una xarxa que ha perdut una mica d'empenta des que les plataformes socials estan substituint el àmbits més creatius per d'altres de més immediats i, per tant, més insubstancials si no van acompanyats de teca, d'una idea i un projecte al darrere. Compte amb mi per generar ideees, tant de contingut com de presentació.

    Gràcies als que heu deixat comentaris, per la part que em toca. Ara passaré individualment per si cal aclarir dubtes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, en aquest comentari hi responc jo, i abans que res t'agraeixo molt la feina de respondre els altres. La veritat... un plaer!
      La banda de New orleans me la vaig trobar pocs minuts després d'acomiadar-nos i vaig intuir que era gairebé una troballa lògica, que encaixava amb l'entrevista.

      Comparteixo la idea que el blog segueix sent una eina més interessant que les "plataformes socials", especialment si es vol construir alguna cosa.

      Elimina
  10. quanta raó té l'Enric, ens hem adocenat, potser per ser novells en aixó de la democracia i pensar que el pare Estat a qui votàvem era l'encarregat de solucionar tots els nostres problemes. De totes maneres la societat civil, ja s'ha posat en marxa i va a més.

    Ah! voldría aclarir que el del piano no sóc jo..

    ResponElimina
  11. M'agrada que l'Enric hagi respost els comentaris. Es genera un aspecte interessant, una col·laboració entre entrevistat-entrevistador que no és habitual. L'entrevista s'allarga més enllà de l'entrevista, i en un format diferent, aquest, el dels comentaris...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eulàlia, no estava segur de fer-ho, però si dieu que funciona millor.

      Elimina
  12. Molt be, veig que m'has fet cas o he coincidit, tenia ganes de veure una entrevista amb l'Enric. No t'imaginava així, Enric, pensava que eres més vell. Es qurios aixó de les imatges que es forma un de les persones dels blogs. Si, ens tens enganxats al blog, Lluís.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, potser sóc vell. Quina edat diries que tinc?

      Elimina
    2. A mi sempre m'ha passat: veig els futbolistes més joves del què són i els intel·lectuals més grans.

      Elimina
    3. tens pinta de ser del 64...vull dir nascut al 64 no que tinguis 64

      Elimina
    4. a mi també em passa amb els futbolistes

      Elimina
    5. Gràcies, Aris; em fas jove :)

      Sóc del 59.

      Elimina
  13. aixó de contestar als comentaris no se m'havia ocorregut, estic d'acord amb Eulàlia, és una bona iniciativa i dona més contingut als mateixos.

    ResponElimina
  14. a mi també m'ha agradat molt que l'enric participés dels comentaris, esta possibilitat d'encetar conversa directa amb la persona entrevistada.
    és una opció que em sembla que està bé tenir oberta i que pot sorgir de forma espontània, sense que sigue tampoc obligatòria. vull dir que també em sembla molt bé que els entrevistats, i fins i tot l'entrevistador, puguen no participar en els comentaris i només llegir-los, si volen, sense sentir-se amb cap compromís de respondre més enllà del que ja han fet a l'entrevista. és una de les coses que m'agraden dels blogs, la llibertat que tenim de comentar o no fer-ho, de respondre o no respondre.

    en relació als paisatges on se fan les entrevistes, a mi també m'ha agradat este parc de la ciutadella, però també el banc on parlava la júlia i aquells xiquets que corrien, amb aquelles franges de llum i ombres, que no sé ben bé on era, o la terrasseta al carrer on ho va fer el francesc... o qualsevol altre lloc. vull dir que tampoc cal "embellir l'escenari", que cada lloc té el seu encant, i també "mos parla" de la persona entrevistada que l'ha triat...

    ara em ve al cap aquella dona gran que passejava per la vorera mentre el francesc parlava de la vellesa i de l'alzheimer, de la dignitat...
    podria haver sigut ma iaia, tota "digna" ella... i recordo quan anava pel carrer amb aquella demència avançada sense recordar qui eren les persones que la saludaven i s'aturaven a parlar amb ella o passaven de llarg, amb cara de pena... quan s'emportava a la fira la cafetera amb la intenció que algú la hi arreglés, quan sortia al carrer pensant que era de dia, i ja era fosc, o al revés...
    una iaia anònima que passa pel carrer mentre tu, francesc, parlaves, i que d'alguna manera va acompanyar les teues paraules, no premeditadament.



    ResponElimina
    Respostes
    1. Les troballes casuals que passen durant la gravació tenen un valor especial, i es tracta tan sols d'estar atent a l'entorn. Crec que la propera entrevista també t'agradarà, i veuràs com també hi ha detalls que enriqueixen el video i que senzillament "passen".
      Sobre el lloc on gravem, sempre ho ha triat la persona entrevistada i per tant diu alguna cosa d'ella.

      Elimina
  15. Pues, como que me estoy pensando ir a comprar un sombrero para poder quitármelo y saludar al entrevistado y al entrevistador, rindiéndoles admiración.
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ya sabes, José Luis, que Barcelona te espera.

      Elimina
    2. Prometo ir pronto. Demasiado tiempo sin respirar por allá.
      JL

      Elimina
    3. Pues ya lo sabes, José Luis. Si vienes organizamos algun encuentro, incluso clandestino.

      Elimina
  16. Crec que tots tenim coses en comú, sobretot pel que fa al futur i al patiment per la situació actual. M'ha encantat el lloc de l'entrevista. Jo vaig estudiar a l'Institut Verdaguer, a la Ciutadella. I, per tant, em conec molt bé tots els racons del parc. Quins records. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo, Anna Maria, que ens uneix una certa sensibilitat; al cap i a la fi, el Lluís està fent de fil conductor. Serà divertit veure què passa si el Lluís decideix fer un canvi de terç.

      Encantat de trobar-te per aquí. Una abraçada.

      Elimina