dilluns, 13 de maig de 2013

Miquel Fuster


La falda de Montjuïc, el dijous 9 de maig a la tarda. Ens trobem sota el rellotge enorme, a la façana d'un hotel ple de turistes. A l'hora exacta. Enfilem cap a Montjuïc, tot i que ens impedeixen el pas perquè se celebra un fira de cotxes i cal fer marrada.

Vaig conèixer Miquel Fuster a través del seu blog i durant anys l'he seguit perquè els dibuixos i la història que explica em semblen tan extraordinaris com terribles. No hi ha mentida ni ficció, no hi ha metàfora, no hi ha girs estilístics. M'agrada la gent que té veu pròpia, i que només aquesta veu els explica. 

Mentre anem pujant -buscant un banc per seure, tal com ell buscava bancs on dormir anys enrere- descobreixo el perquè del seu traç, aquestes ratlles negres que insisteixen i retornen, que guixen i ratllen el paper com talls, que se superposen i es creuen fins a formar figures, rostres.


 

Annex: El futur, Les Planes, etc.

El blog de Miquel Fuster: 15 años en la calle

17 comentaris:

  1. Coneixía el cas d'en Miquel, crec que a través de El Periódico, i es un clar exemple per a molta gent de que si et deixes ajudar (Arrels ha estat molt important) pots sortir del pou, i si a més a més hi ha talent com és el seu cas per dibuixar, encara millor.
    Et vas extenent cada vegada més, però en aquest cas s'agraeix.

    salut

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo també trobo interessant el paper que ha jugat el dibuix i la pintura en el procés.

      Suprimeix
  2. Jo també coneixia el cas pel comic que va fer i em va sorpendre molt. Sempre veiem els rodamons pel carrer però mai em parlat amb ningun. Aquesta teva entrevista ens mostra la part oculta de la ciutat. Tots podem acabar com miquel. Amb la crisi hi ha menys ajuda per tota aquesta gent i més persones visquen al carrer. Tothom tindria que donar qualsevol cosa perquè aquesta gent podes sobreviure i recuperar-la.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sobre el tema hi ha un blog molt interessant que porta un dels col·laboradors de la Fundació Arrels: http://enriquerichard.es/

      Suprimeix
  3. Què pots dir després de persones com en Miquel Fuster? Hem de callar i escolar.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Tens raó, és difícil deixar comentaris a un testimoni així.

      Suprimeix
  4. Reconec que ahir vaig entrar a aquest post un parell de vegades i tots dos cops vaig començar a escriure algun comentari però al final ho vaig deixar estar.
    Quan veig un indigent penso què deu haver passat a la seva vida que l'hagi portat a deixar d'estimar-se. Ara mateix no sé si aquesta és la pregunta correcta. Com diu en Galderich, millor callar i escoltar.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La "societat del benestar" té una enorme capacitat per a crear exclusions, i de fet potser està estructurada sobre aquestes exclusions que la defineixen.

      Suprimeix
  5. Aunque no entendi casi nada de lo que él decía, me parece una figura interesante y me encantarón sus dibujos.

    Hay verdaderos artistas viviendo en la calle, algunos hasta por opción de vida y consiguen ser felices.

    Estupendo trabajo.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Bueno, creo que lo importante sí lo entendiste. Gracias

      Suprimeix
  6. Si hi ha casos en què l'experiència pot més que el coneixement aquest n'és un. Res puc dir.

    Sí que vull respondre la pregunta "què hem d'ensenyar als nanos": que no som ningú fins que no ens reconeixem en un mirall. Si els ensenyem que som el tenim els estem abocant al fracàs perquè si no podem tenir el que volem creurem que no som res. Ho dic perquè el Miquel té la sort de ser un dibuixant i s'ha sabut reconèixer en el seu ofici.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo també crec que l'ofici (i quin ofici!) li ha mostrat qui és, i aquesta identitat li ha permès dignificar-se, cosa que no tots aconseguim de fer malgrat no haver passat per la indigència.

      Suprimeix
  7. encara que ell mateix explica que l'experiència de tot aquell temps vivint al carrer "deixa una huella per a tota la vida", m'impressiona que pràcticament tota l'entrevista, després de deu anys, parle sobre tot d'aquell temps i d'aquelles vivències... que encara ara, al cap de tant de temps, pense que si pintés indigents "seria com tindre un mirall davant" seu, quan ara ja no viu al carrer. entenc que no li vingue de gust fer-ho, però d'alguna manera, parlant-te, explicant tot allò, dibuixant-ho, tinc la sensació que ell mateix torna a aquell mirall, com si ja sempre el portés amb ell, encara que ara la seua vida sigue tan diferent. en part me sembla una bona manera de conviure amb si mateix, de comprendre's, explicant-se, però... trobo a faltar "la resta de miquel", no sé com dir-ho... tot lo demés. suposo que m'agradaria saber que, al costat de tota aquella experiència, n'hi ha també d'altres que el fan sentir a gust. de fet, ell mateix diu que li agrada viure, que té ganes de viure, a pesar de la por i l'acolloniment que també ara sent, sense viure ja al carrer.

    com diu l'eulàlia, també a mi em fa pensar què és el que porta una persona a triar viure al carrer, i dic triar perquè moltes de les persones que viuen al carrer hi van perquè ho decideixen. l'eulàlia es pregunta "què porta a deixar d'estimar-se". sense anar a viure al carrer, molts ho fem... i no sé fins a quin punt és un cúmul de circumstàncies o a vegades pot ser un fet puntual el que, gairebé de cop i volta, t'aboca al carrer. potser tot acaba ajuntant-se... però ho dic perquè una de les coses que més me crida l'atenció és l'explicació i la consciència que té d'un problema greu que ja tenia, l'alcoholisme... un problema que ha estat amb ell abans, durant i després, amb el que encara ha de trobar-se dia a dia per resoldre'l. i "la cabezonería"... la tossuderia que també explica de no haver volgut arreglar el pis que es va cremar, que interpreto (però no ho sé) que va ser el detonant final d'anar-se'n al carrer.

    ResponSuprimeix
  8. diu una frase que em sembla molt significativa: "no saps si te'n sortiràs, i arriba un moment que ja t'és igual". me sembla que esta actitud, juntament amb la tossuderia, són un dels grans "perills" que tots tenim, no només de fer cap al carrer, vull dir en general en qualsevol cosa de la vida... sentir que no sabem si mo'n sortirem, que ja tot és igual... i aferrar-mos a esta tossuderia... a estes ganes, no sé com dir-ho, d'abandonar-mos i d'abandonar-ho tot, en part perquè no mos veiem amb forces de viure-ho, o perquè mos sembla inútil intentar-ho, o un esforç massa gran.

    també em sembla molt interessant lo trosset que explica de quan va anar-se'n a passar les nits al bosc, on tenia igualment por, i més fred, però la sensació que estava allà per la seua voluntat, que "no era un excluit de la societat", lluny de les mirades de la gent que li feien sentir-se més humiliat... allà es trobava, d'alguna manera, mirant-se a si mateix, també formant part de l'exclusió social (aquella "altra cara de la vida" que comenta), però sabent que era també ell qui s'excloïa. i tornant a la societat durant lo dia, "a buscar-se la vida", o "l'altra cara de la vida".

    m'impressiona quan explica que s'emportava cartrons de vi i de tabac per passar la nit... i que "encara que beguis, tot ho vas recordant constantment". sovint l'esforç de no pensar, de no recordar, i les "muletilles" que busquem per fer-ho, acaben portant-mos justament a lo contrari, a fer-ho encara més present, menjant-se tot lo demés.

    en este sentit, m'alegra pensar que segurament ara s'està ajudant més a si mateix, parlant, recordant, pensant... permetent-se omplir d'altres maneres los buits de la vida i donant espai als forats massa plens.

    una altra cosa que m'ha sorprès és quan te diu que a un xiquet no sabria gaire què dir-li, de tan acollonit... "això vosaltres, que sou mestres". a mi també em sembla que vos necessitem molt, als mestres, qui se suposa que heu estudiat i vos dediqueu expressament a saber què podem dir-los als xiquets... però també vatros sou "humanoides", eh lluís? i és interessant veure com tu mateix has anat a buscar-lo a ell per a que t'ajude a explicar-te la vida i a pensar què podem fer. entre tots mos hi trobem...

    m'he quedat amb les ganes de veure els quadres eròtics... :)

    una abraçada, lluís i miquel.

    ResponSuprimeix
  9. No comento res, ja està tot comentat, endavant amb el blog.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Júlia. El blog anirà endavant, tot i que ara està en pausa per qüestions estrictament personals.

      Suprimeix
  10. l'espera es fa llarga. has pogut quedar amb la rosa fabregat?
    trobo a faltar els humanoides...
    bona nit, lluís.

    ResponSuprimeix