Marc Moreno

Dijous, les sis de la tarda. S'acaba l'estiu i la platja de Sant Adrià és gairebé buida. Som al lloc estrany que ara s'anomena Parc del Fòrum i abans va dur el nom del Camp de la Bóta.
Parlem de novel·la, de literatura en català i dels tombs que dóna la vida. O dels tombs que tu dones per la vida abans de trobar el teu lloc.

En Marc Moreno, periodista i escriptor, es va convertir fa poc en editor, i per saber una mica de què tracta tot plegat es pot visitar la pàgina de la seva editorial:

http://llibresdeldelicte.com/

Miquel Fuster

La falda de Montjuïc, el dijous 9 de maig a la tarda. Ens trobem sota el rellotge enorme, a la façana d'un hotel ple de turistes. A l'hora exacta. Enfilem cap a Montjuïc, tot i que ens impedeixen el pas perquè se celebra un fira de cotxes i cal fer marrada.

Vaig conèixer Miquel Fuster a través del seu blog i durant anys l'he seguit perquè els dibuixos i la història que explica em semblen tan extraordinaris com terribles. No hi ha mentida ni ficció, no hi ha metàfora, no hi ha girs estilístics. M'agrada la gent que té veu pròpia, i que només aquesta veu els explica. 

Mentre anem pujant -buscant un banc per seure, tal com ell buscava bancs on dormir anys enrere- descobreixo el perquè del seu traç, aquestes ratlles negres que insisteixen i retornen, que guixen i ratllen el paper com talls, que se superposen i es creuen fins a formar figures, rostres.

 

Annex: El futur, Les Planes, etc.

El blog de Miquel Fuster: 15 años en la calle

Joan Adell

Diumenge 21 de maig. De bon matí emprenc el camí de Blanes. Blanes és, decididament, un poble ple de referències literàries que em són molt cares. Molts capítols de Últimas tardes con Teresa, Roberto Bolaño... què més vols? Se'm fa estranya aquesta ruta: camí de les platges com aquests turistes europeus que em resulten insofribles.

En Joan m'ha citat al pàrquing de la Renfe, que queda una mica apartat del poble. Li vaig dir que solc desplaçar-me en transport públic. No pas per desconcertar-lo, finalment m'hi arribo en cotxe. Baixem caminant fins al passeig del mar. Les terrasses encara són buides i es pot triar el seient.

Joan Adell és un escriptor tardà, tal com ell mateix es defineix. Ha publicat una bona colla de títols i molts d'ells s'han endut premis. La conversa és llarga, i -com sol passar- els diàlegs més interessants no han estat gravats. No hi fa res, a mi m'agrada que sigui així. Una part de les coses que passen es converteixen en públiques, però és fantàstic que l'ombra amagui l'ombra.

En Joan i jo som de geografia i classe social diferents. Al blog i a ell els agraeixo reunions com aquesta. Et desitjo molta salut, Joan.

Anna Maria Villalonga

Tot i que sovint he passejat pels jardins de la Universitat, feia molts i molts anys que no entrava en una facultat. Els passadissos de les facultats no fan aquella olor intensa de les escoles de primària però alguna cosa a les pituitàries em recorda els anys joves. Busco el seu despatx en un silenci de laberint.

L'Anna Maria és una persona expansiva. Me la imagino perfectament fent classe en aquelles aules. Ella diu que els professors fan una performance diària, hi estic d'acord. La seva entrevista és la primera d'aquesta sèrie en què m'he vist forçat a retallar minuts, i tot i així és la més extensa.

Vaig conèixer el seu blog sobre novel·la negra, que a molts ens ajuda a l'hora de conèixer i de triar en el laberint de les novetats editorials. Cordial, extrovertida, la vaig saludar en directe per primer cop un estiu, a la porta de la llibreria de la Barceloneta Negra i Criminal, com no podia ser altrament.

El dimarts dia 16 d'abril, quan sóc altra vegada al carrer després d'entrevistar-la, recordo de sobte que avui és el seu aniversari. Això em passa tot baixant per la Ronda de Sant Antoni, que sempre m'ha semblat l'escenari perfecte per a una novel·la de detectius.

Enllaços als blogs de l'AMV:
A l'ombra del crim
El fil d'Ariadna (II)
El racó de l'Anna

Mactar Thiam Fall

Dissabte, 20 d'abril a les 6 de la tarda. Bufa el vent des de la Mola i aireja tots els carrers de Terrassa. A la matinada ja el sentia xiular. S'endu volves de pol·len que aniran lluny, qui sap on. Creuaran camins i carreteres, rius, autopistes, torrents. Hi ha arbres que creixeran riera avall i que potser seran feliços allà. O potser s'enyoraran del camp d'on van sortir. No ho sé... I mentre pensava en aquestes coses arribo al lloc de la cita amb en Mactar.

La comunitat senegalesa ha organitzat una trobada. Mentre els adults parlen de coses importants, els nens i les nenes corren i riuen, i xuten la pilota al vestíbul fins que la responsable del local els renya.

Per una d'aquelles casualitats casuals, em va arribar un dels documentals magnífics que aquest home ha rodat, i que aconsello molt de mirar (és tot just a sota de l'entrevista).

[Quan marxo, penso que m'agradaria conèixer més persones com tu.]

Miquel

Mitja tarda del dimarts 9 d'abril. Fa sol i la primavera camina pels carrers. He agafat un tren que m'ha deixat a l'Arc del Triomf i llavors he pujat fins al davant de la façana de la Passió del temple de la Sagrada Família, on m'ha citat en Miquel.

En Miquel em fa pensar en la lleugeresa, en aquella lleugeresa de què parlava Kundera. També penso en els escriptors que passejaven abans d'escriure, o potser després. Abans d'engegar la gravació parlem de l'escola d'avui i d'abans, de com han canviat els alumnes, les famílies i l'escola mateixa. Tenim la impressió que gairebé ningú no parla de pedagogia. No sembla que haguem evolucionat cap a un escenari millor.

Darrera nostre -i no sabria dir perquè no n'he agafat cap pla- hi ha el temple. Una icona poderosa del cristianisme però també del canvi i la transformació, de la mutabilitat. Admiro els homes que passegen, escriuen i fan fotografies. L'ordre d'aquestes accions no és rellevant. Abans en deien esperits lliures.

Quan acabem s'ha fet fosc. Llavors recordo que en Miquel m'havia demanat que el filmés al crepuscle, però aquesta càmera que tinc no sap gravar en el fosquet.

En Miquel du un blog que es renova cada dia (escriu abans o després de passejar?) i també en condueix un altre de fotografies. Si algú els vol veure els té aquí:
http://provisionals.blogspot.com.es/
http://fotofilies.blogspot.com.es/

Enric H. March

Dilluns, 1 d'abril de 2013. Amb un gest de coqueteria que entenc, l'Enric es treu les ulleres abans de començar la gravació. La darrera vegada que ens vam veure estudiàvem Cou en un institut de Barcelona i teníem gairebé tota la vida al davant. El núvol del migdia esquitxa unes gotes disperses damunt del parc de la Ciutadella.
Després, a casa, em miro els minuts de video i hi descobreixo el verd de la vegetació i el vol dels mixons. A partir d'ara hauré de fer les entrevistes als parcs.

Trenta anys després del Cou, l'Enric és un home que passeja pels racons on les ombres de Barcelona oculten la ciutat i ens els explica. També se'n pot dir historiador. Una part del seu treball es pot seguir al blog http://enarchenhologos.blogspot.com.es/.

Ens acomiadem a la plaça d'Urquinaona i jo continuo fins a l'estació de trens que hi ha a la plaça de Catalunya. Pel camí em trobo una banda de músics de carrer que duen un piano amb rodes. M'hi aturo i intueixo que aquest New Orleans Old Style li agradaria. La història és una divinitat clàssica que bufa damunt dels nostres caps.