dilluns, 15 d’abril del 2013

Miquel


Mitja tarda del dimarts 9 d'abril. Fa sol i la primavera camina pels carrers. He agafat un tren que m'ha deixat a l'Arc del Triomf i llavors he pujat fins al davant de la façana de la Passió del temple de la Sagrada Família, on m'ha citat en Miquel.

En Miquel em fa pensar en la lleugeresa, en aquella lleugeresa de què parlava Kundera. També penso en els escriptors que passejaven abans d'escriure, o potser després. Abans d'engegar la gravació parlem de l'escola d'avui i d'abans, de com han canviat els alumnes, les famílies i l'escola mateixa. Tenim la impressió que gairebé ningú no parla de pedagogia. No sembla que haguem evolucionat cap a un escenari millor.

Darrera nostre -i no sabria dir perquè no n'he agafat cap pla- hi ha el temple. Una icona poderosa del cristianisme però també del canvi i la transformació, de la mutabilitat. Admiro els homes que passegen, escriuen i fan fotografies. L'ordre d'aquestes accions no és rellevant. Abans en deien esperits lliures.

Quan acabem s'ha fet fosc. Llavors recordo que en Miquel m'havia demanat que el filmés al crepuscle, però aquesta càmera que tinc no sap gravar en el fosquet.



En Miquel du un blog que es renova cada dia (escriu abans o després de passejar?) i també en condueix un altre de fotografies. Si algú els vol veure els té aquí:
http://provisionals.blogspot.com.es/
http://fotofilies.blogspot.com.es/

20 comentaris:

  1. Respostes
    1. Gràcies per la part que em toca, Júlia, i pel suggeriment que en Lluís i jo ens coneguéssim més enllà de la virtualitat: va ser un crepuscle agradable :-)

      Elimina
    2. La majoria dels crepuscles són agradables, i en aquest cas del tot.

      Elimina
  2. Hi ha una mica de sorollet ambiental, llàstima.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Júlia. Vaig fer la prova de gravar amb una càmera diferent, teòricament "més bona". Com es pot comprovar, la sensibilitat del micròfon és extraordinària. Una mica massa i tot.

      Elimina
  3. Si no he entendido mal, le preocupa la falta de valores, pienso que esta equivocado. Nunca hemos tenido tantos valores y nunca los hemos practicado más, sin embargo solo nos fijamos (yo él primero) en lo negativo. Quizás el problema es más nuestro que de otros...
    Un saludo

    ResponElimina
  4. Tens raó, Temujin, ja li vaig dir a Lluís que el directe m'aclapara (te'n recordes, Luís?). En primer lloc, no vaig especificar a quins valors em referia, ni tan sols al concepte de valor. Després, és veritat que actualment em sembla detectar que hi ha tants caps tants valors. Per acabar -momentàniament- crec que hi ha valors que s'han mantingut inalterables al llarg del temps, com els dels diners, "preferents" a part. Se m'acut que potser seria interessant fer una taula rodona sobre els valors entre els qui em llegim, però possiblement el tema no tindria gaire interès ni transcendència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'apunto la idea de la taula rodona. Se m'havia passat pel cap reunir algun dia els entrevistats i gravar la trobada col·lectiva. El tema no tindria trascendència però... quin tema sembla trascendent?

      Elimina
  5. El tema de la manca de valors serveix per a tot però crec que té raó Temujín, avui es fan coses mal fetes però es té consciència de què són dolentes, abans es 'valoraven' com a positives, com el militarisme, el masclisme, certa dosi de violència. Els valors, la moral, també canvien i evolucionen. En general crec que la vida humana, ni que sigui en teoria, té avui més valor que abans, per no parlar del tema de les dones i els infants. No oblidem, de tota manera, que valorar és posar preu, com 'estimar' i potser hauríem de renovar el vocabulari tan gastat sobre tot això. A partir de la declaració dels Drets Humans, amb totes les seves limitacions, el món va canviar força. Al menys 'de boquilla'.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també diria que vivim amb més valors que mai en la història, però possiblement caldria triar i usar un llenguatge diferent. L'impacte de la declaració dels drets humans sobre la realitat el trobo molt petit i molt relatiu, tot i que cal defensar-los. Ara mateix veiem com, en nom de l'economia i de l'austeritat alguns d'aquests drets han perdut importància.

      Elimina
    2. O dit d'una altra manera, quan el Mas-Colell entra per la porta, els drets humans salten per la finestra.

      Elimina
  6. Mica en mica ens anem veient les cares, de fet en Miquel físicament és tal i com l'imaginava.
    Ah! espero que el gosset que amenitza el fons de l'entrevista s'hagi quedat afònic.
    Quan als valors, és el que diu en Miquel, no es pot respectar el que no es coneix o no se'ls hi ha explicat, i com l'ètica fa temps la tenim de vacances indefinides, passa el que passa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El problema dels amateurs quan graven és que t'aparegui un gosset i tu duguis una càmera massa sensible... sempre es van aprenent coses...
      Una de les frases del Miquel que més m'agrada és justament aquesta sobre la transgressió: si no es coneixen les normes, com les podem transgredir?

      Elimina
    2. ei, Francesc, que et vas perdre la meua cara als versos de Nadal d'aquest any ...?

      Elimina
  7. fit-fiiuuu! :)

    (no pot comptar com a silenci, però... ja et vaig dir que no em podria aguantar, miquel :)

    m'agrada l'explicació que enllaça el penediment justament amb l'orgull: sentir-se orgullós de ser el que ets... i a la vegada la recança de no portar-ho del tot a la pràctica, de claudicar, de no fer moltes vegades el que voldríem fer i pensem que hauríem de fer... i reconèixer que sovint és "per mandra".

    me pregunto si potser la mandra ve a ser una mena de contra-valor (?) que alguns tenim bastant interioritzat, un fre que mos porta a no fer, o a postposar, coses que voldríem o allò que pensem que hauríem de fer... en part, per este aprenentatge que hem anant fent de tendir a la "comoditat", a la no-implicació, l'individualisme i la falta de constància que surten a la conversa...; en part, la sensació que tot sembla "poca cosa", "insuficient"... hi ha experiències que mos fan dubtar de si realment pot ser útil el que podem fer, aclaparats per este món tan gran, però també, potser, no valorem prou coses que hem fet, coses que altres han fet, i això mos permet "claudicar" de cara a continuar fent-les o fer-ne de noves...; en part, potser la mandra també és una certa resistència a "complir", a evitar "el deure" de fer les coses... un contra-valor? un marge que a vegades defensem amb molt de gust, on mos podem refugiar, i que alhora mos avergonyix, impedint poder sentir orgull de ser qui som i fer el que fem... que també "l'orgull" mos espanta.

    no sé si hi ha més o menys valors que en altres èpoques... però sí que tenim un bon sarau de conceptes i de pràctiques que conformen este tot caòtic en què sovint mos perdem i en el qual mos hem anat acostumant (i sentint la dificultat d'acostumar-mos-hi) a viure... "el que és bo per tu, pot no ser-ho per una altra persona", "el que en una cultura valoren, en una altra ho veuen diferent", "allò que un dia semblava incorrecte, ara es comprèn"... i les inverses.

    me sap greu anar dient pensaments que van ensopegant... me fas pensar, miquel, per variar.

    quines deuen ser aquelles "qüestions petites personals que no explicaràs"...? això és posar la mel a la boca, i treure-la :)

    quina sort poder trobar-te gairebé cada dia, tu que dius que ets tan inconstant.

    ResponElimina
  8. Ja saps que la demanda de silenci era retòrica, iruna.
    T'ho he dit altres vegades però ho repetiré: tens una capacitat de lectura i d'anàlisi (això que tu dius aquí pensaments que van ensopegant) extraordinària. Per exemple, has deduït el que jo no he dit: la mandra (els noms són diversos) és un contravalor i una autoafirmació.

    Les qüestions petites personals són tan petites i tan personals que trobo que no les he d'explicar en el blog :-)

    La sort és meua. Bona nit, iruna.

    ResponElimina
  9. M'adono que l'escepticisme més o menys matisat ens uneix a tots plegats. El detall per les coses petites, pròximes, també. Un cert esperit pràctic... Miquel, m'ha agradat molt quan has dit que no explicaràs les coses personals petites. M'ha passat una mica a l'inrevés que a la iruna: s'ha il·luminat l'escenari i has pres més cos que no pas tenies. Potser és que la meva imaginació es desborda més que no pas cal (llegir no pot ser bo). Bé, encantat de veure't, Miquel.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sense perjudici que en Miquel vulgui respondre (cosa que m'agradaria però que no puc pas exigir) vull opinar que aquest escepticisme comença a ser una constant. Potser un dia -molt més endavant- ho podrem jutjar o valorar. Crec que és una dada objectiva i que fa pensar.
      De tota manera (i ara uso la informació privilegiada de què disposo, i això és lleig) potser les dues properes entrevistes ho matisen una mica. Ja m'ho direu.

      Elimina
    2. Encantat de retrobar-te aquí, Enric. Cert que l'escepticisme ens uneix, però com tu dius, sempre matisat, i sempre a punt i amb ganes, al menys en el meu cas, de deixar-lo enrere si es presenta l'ocasió. Les coses petites... com ens agraden -i ens fan mal- les coses petites que sovint no confessem a ningú :-)

      Elimina
    3. Lluís, en els temps que corren, l'escepticisme és el resultat de la constatació de la realitat; també, un mecanisme de defensa i, paradoxalment, l'acceptació de qualsevol idea no necessàriament compartida. A veure que ens diuen els o les nous o noves entrevistats entrevistades, que això d'un vídeo setmanal ja sembla poc.

      Elimina