dilluns, 22 d’abril del 2013

Mactar Thiam Fall


Dissabte, 20 d'abril a les 6 de la tarda. Bufa el vent des de la Mola i aireja tots els carrers de Terrassa. A la matinada ja el sentia xiular. S'endu volves de pol·len que aniran lluny, qui sap on. Creuaran camins i carreteres, rius, autopistes, torrents. Hi ha arbres que creixeran riera avall i que potser seran feliços allà. O potser s'enyoraran del camp d'on van sortir. No ho sé... I mentre pensava en aquestes coses arribo al lloc de la cita amb en Mactar.

La comunitat senegalesa ha organitzat una trobada. Mentre els adults parlen de coses importants, els nens i les nenes corren i riuen, i xuten la pilota al vestíbul fins que la responsable del local els renya.

Per una d'aquelles casualitats casuals, em va arribar un dels documentals magnífics que aquest home ha rodat, i que aconsello molt de mirar (és tot just a sota de l'entrevista).

[Quan marxo, penso que m'agradaria conèixer més persones com tu.]








22 comentaris:

  1. Quin senyor més humà i intel·ligent, m'ha encantat, felicitats per donar-nos a conèixer persones així!!!

    Hauries de trobar llocs més silenciosos, hi ha molt soroll de fons i és una llàstima perquè en aquest cas no hi ha ni una paraula sobrera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, en Mactar és un troballa que enriqueix el blog perquè l'obre i el diversifica. Els accents diferents m'agraden molt. Si mires el documental (molt recomanable) t'emocionarà.

      Elimina
  2. M'ha agradat molt aquest Senyor!!! Quanta humanitat!
    Em quedo amb la frase: "el futur és pau"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fixa't que tots els entrevistats anteriors han respost amb un cert pessimisme o escepticisme a la pregunta "com veus els futur".

      Elimina
  3. Cinc anys i ja parla el català perfectament...es veu que es una persona molt intel·ligent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si no m'equivoco parla uns quants idiomes. Segons la teoria, com més llengües parles més facilitat tens per a aprendre'n d'altres... als catalans sempre ens sorprèn que algú aprengui el nostre idioma, però potser no ens hauríem de sorprendre.

      Elimina
  4. thats a Wonderful World. El futur és la pau, em quedo també amb aquesta frase, encara que sia només un desig utòpic. Mactar Thiam Fall es un home de pau, un bon home de pau i molt actiu pel que es veu. Diu que del que està més orgullos és d'haver estat mestre durant 15 anys al Senegal, aixó ja diu molt d'ell i de com és.
    Una bona troballa Mactar, que en principi imagino no estava en el guió previst d'entrevistats.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser en Mactar no era a la llista inicial de les entrevistes del blog, però crec que hi va molt bé i actua de mirall dels altres. D'altra banda, penso que anar incorporant gent diversa d'edats i procedències dóna més matisos.

      Elimina
  5. El blog s'enriqueix, amb la riquesa de les coses intangibles.Com a la resta m'ha agradat la saviesa serena de Mactar. Envejo aquesta idea de moure's per altres països per conèixer. Tot i que penso que potser mai no seré prou valenta per fer una cosa semblant...
    També m'he fixat en la idea de futur, el futur és pau, perquè per nosaltres ara el futur és incert i més aviat negre.

    A mi m'han agradat els nens que han aparegut. És cert que feien soroll. Però els inafnts fan un soroll alegre. Això de dominar el so ambiental en les gravacions trobo que costa molt...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també li agraeixo aquesta associació entre islam i pau (salam), molt important en un temps en què la premsa busca enfrontar religions, nacions, comunitats i classes socials.

      Elimina
  6. dóna gust trobar un mestre content i satisfet de la formació que ha pogut donar als seus alumnes, "no només de les matèries" sinó amb un concepte de l'educació "una mica més llarg". contrasta amb la idea gris i pessimista que sovint tenim "aquí" de l'educació, i amb algunes actituds que a vegades hi ha de restringir l'escola a determinats continguts, atribuint la responsabilitat d'altres aspectes a la família i a la societat, com dient "si ells no fan el què els toca, natros tampoc tenim per què fer-ho".

    m'agrada l'explicació que fa del seu viatge... per aprendre, per descobrir, per veure amb els seus ulls la realitat d'aquest món. este desig de descobrir i veure les coses amb els propis ulls també el té molta gent quan decideix marxar... amb informació prèvia o sense... tenir l'opció d'anar a conèixer altres terres i formes de viure, altres possibilitats de viure ells mateixos...

    segur que hi ha moltes persones que quan marxen ho fan amb unes expectatives, amb un cert "imaginari" del lloc on van, a vegades "enganyats" per històries que els expliquen altres persones que "no diuen tota la veritat", o la falsegen... o per referents que els arriben des dels mitjans, des dels estereotips... o amb informacions i versions diverses d'experiències viscudes... potser a vegades sense saber ben bé on van ni què hi trobaran... de fet, per molta informació que algú pugue tenir d'on va, mai sap del cert què hi trobarà, què li passarà, com se sentirà, qui coneixerà, com serà la seua vida. penso que és d'agrair la feina que ell vol fer d'explicar què ha vist ell amb els seus ulls... informar les condicions i els requisits amb què es trobarà la gent que vulgue venir a "este món" que ell i tanta gent consideren "un món de desenvolupament i progrés"... potser la informació que ell transmetrà farà que algú reflexione abans de marxar, o que s'hi repense... o que igualment vulgue "descobrir-ho amb els seus propis ulls"... encara que sigue arriscant-se a trobar-se amb moltes dificultats... segur que moltes persones, a la seua manera, tenen aquell impuls de l'àvia del conte, anar-se'n a "moure la muntanya", per molt que li diguen "però on te penses que vas?"...


    ResponElimina
  7. me sembla curiosa la sensació que explica en relació a sa mare... tots estos anys lluny d'ella, d'alguna manera, "una pèrdua"... però alhora la força que l'empeny a conèixer món per si mateix, portant-la sempre dintre seu. és emocionant lo valor que dóna a l'educació que ella sempre li ha transmès i que li continua transmetent cada vegada que parla amb ella... una dona que li parla d'algú que se'n va anar a moure una muntanya... en part, animant-lo a fer-ho ell mateix, mentre ella continua allà, com un far que sempre l'acompanya. és com si ella, sense anar-se'n, d'alguna manera ja hagués començat a moure aquella muntanya, o com si fos capaç de mirar a través de la muntanya... me fa la impressió que no ha sigut viatjant que ha pensat que "no pot veure el futur sense pau", sinó que esta pau, o desig de "salam", ja va aprendre-la des de petit, allà mateix, i ja tota la vida l'està acompanyant.

    m'agrada molt com mira els xiquets mentre explica el conte, "gent molt petitets"... mirant-los a ells... este somriure tan alegre i enorme.

    quan anit vaig sentir per primera vegada el moment en què diu que "la imatge que tenim de catalunya està resumida en una paraula que és barsa", vaig pensar que potser estava dient una paraula en wolof, "barsa, que significa...", i em va impactar molt que fos "barça, l'equip de futbol", i que "barça" pugue tenir esta connotació de "món molt obert, acollidor, i de desenvolupament econòmic". a part de l'economia, destaca pensar que "som" "un món molt obert, i acollidor". segurament dos de les coses que més busquem quan volem marxar d'on som... trobar un altre món que sigue "obert i acollidor"... me sembla curiós que justament és això el que molts mos alegrem de trobar quan marxem, o el que mos agradaria tobar i que identifiquem amb les persones d'altres països, o el que trobem quan ne coneixem algunes. està bé saber o informar que no sempre és així, que no és tan fàcil trobar allò que a vegades imaginem... i al mateix temps, que a tot arreu podem trobar-ne, i no trobar-ne.

    tornen a aparèixer els valors que comentava el miquel a l'entrevista anterior. "valors... i virtuts" (aquí no en parlem gaire, de "virtuts"), diu un dels entrevistats, qui també pensa que "tot això s'ha acabat". segons com, tot lo planeta semblem una colla de terrícoles amb una pila de valors (i de valors perduts) anant d'un lloc a un altre... o quedant-mos allà on som.

    se'm fa una mica costa amunt que un home tan entranyable que feia de mestre a xiquets, que devien estar tan a gust amb ell, tingue com a projecte voler fer-se professor a la universitat. potser perquè "l'imaginari" i l'experiència que jo tinc de la universitat no és precisament agradable... "què dius, maktar?! per què vols anar precisament a aquella muntanya? si et veig la pau als ulls aquí, entre esta gent petita... a la universitat??? vols dir???"... però si és la teua il·lusió... tu sabràs! de fet, ja m'hagués agradat trobar algú com tu allà. potser sí que allà també hi fas falta... potser la faràs més habitable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre m'emociona trobar persones que escriguin tant i dediquin tant de temps a explicar quines idees els ha despertat un blog petit com aquest. No sé pas què dir. Jo -com et pots imaginar- he escoltat moltes vegades la gravació i li trobo moltes frases interessants i suggerents. Intentaré que en Mactar ho llegeixi i respongui si vol (sé que va mirar-ho ahir a la tarda).

      Elimina
  8. El meu avi d'algunes persones especials deia: "de gent com ell n'hi caben pocs en un quilo". Aquest és un cas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, crec que aquesta és la primera impressió que desvetlla en Mactar.

      Elimina
  9. Escoltar els altres és sempre una lliçó. Estem molt acostumats a sentir-nos a nosaltres mateixos, i posar els sentits en l'altre ens fa despertar del son. Ara no voldria ser grandiloqüent, però Mactar és al camí dels savis; és al camí de la senzillesa dels savis de veritat. Ha sortit de casa perquè vol aprendre i ensenyar a la universitat. Però no busca el coneixement en els llibres (que també ho deu fer), sinó en l'experiència, la pròpia i l'aliena. Es mou com la velleta que vol moure la muntanya. Aquesta és la lliçó que hem desaprès. Cal fer si es vol ser. I algú ha de ser el primer fins i tot en allò que mai s'ha intentat fer. Ara, això sí, de queixar-nos en sabem molt.

    No sé si en Mactar ens llegirà. Si no és així, fes-li arribar la nostra gratitud.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Escriuré de nou a en Mactar per demanar-li que miri el blog i respongui si pot.

      Elimina
  10. creure que és possible moure muntanyes, que les muntanyes es mouen, però cal que les empenyem.. tan sols no creure que tot això és possible ara i aquí, és el que ens distancia de la mirada noble, confiada, que va de cara i somriu d'en Mactar.
    mirar com els altres mouen muntanyes mai no ens farà prou dignes
    una entrevista imprescindible!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al llarg de la història s'han mogut unes quantes muntanyes, i sempre ha estat amb la mateixa metodologia que explica en Mactar: perquè algú va començar.

      Elimina
  11. Llàstima que en Mactar estigui aquí només de pas; Ens falta gent com ell per aquí...
    Molt bona entrevista, Lluís!
    Un petó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest "estar de pas" és un valor, sens dubte, i una vida d'accés a ser millor persona. Si tots sentim que estem de pas potser ens mirarem menys el melic.

      Elimina
  12. He tornat per veure el socumental del Mactar, perquè fins ara no havia pogut mirar-lo. Molt real, no amaga la duresa, i alhora destil·la alguna cosa poètica, tendre. No ho sé expressar millor. Ens transmet també aquesta serenor que també mostra a l'entrevista...

    ResponElimina